Aeroport

La Júlia havia tingut un dia llarg. Massa cansat i massa de tot. S’havia llevat més d’hora que de costum perquè havia de fer-se la maleta. En realitat s’imaginava que no tardaria en arribar a Mallorca. Tenia pressa per agafar vacances i trobar-se en una meravellosa platgeta amb el seu bikini nou que s’havia comprat per a l’ocasió. Però li va semblar que aquell moment tardava en arribar.

Un dia ple de trucades tot resolent problemes, només van fer que encara pensés més en les vacances. “Només és feina”, es deia. Pensant que el dia passaria més fluït. A l’arribar a casa, el seu gat li havia fet una bona benvinguda: últimament es llepava molt i amb la calor i el canvi de pèl, no calia afegir res més. Havia trucat al seu pare i es van discutir. Ja feia temps que no passava però els nervis de la Júlia no estaven en el seu millor moment. Després va parlar amb les seves amigues. A una li havien anul·lat el vol i les altres ja feia estona que es banyaven i no paraven d’enviar fotografies de peus a l’aigua. La Júlia va tancar els ulls i va respirar fondo. Una mica de paciència, de seguida, hi seria també.

Moure el gat també va ser tot un problema. La carretera estava ben plena, va fer una caravana de més de mitja hora a ple sol. El gat miolava amb desesperació. Ella va recolzar el front al volant, fent veure que no el sentia. Es notava cada cop més nerviosa i fins i tot, un xic trista perquè li hagués agradat que tot hagués sigut més fàcil. Va intentar ometre aquests sentiments i pensar només en l’aigua blava de la platja.

Començava a relaxar-se quan li va sonar el mòbil: un avís de que l’avió volaria amb més de dues hores de retard.

-Merda!-va cridar. Però la seva veu va quedar com ofegada entre els continuats miols dels seu gat. - Merda, merda i merda!- i va picar tan fort al volant que es va fer mal.

Un cafè, una altra discussió (aquest cop amb la seva mare), una multa per oblidar-se el tiquet d’aparcament i una altra caravana i ja es trobava de camí a l’aeroport. Més tranquil·la i contenta, pensant que tot passava, es va col·locar a la cua infinita per entrar finalment a l’avió. I aleshores, el va veure. Amb el seu metre noranta-cinc, en Ricard es veia des de qualsevol banda. Tenia el cabell més blanc i encara portava les ulleres que feia cinc anys que ella havia escollit. 

Va fer veure que no el veia. No era dia per trobar-se amb ell. Feia massa temps que no hi era a la seva vida i així havia de seguir. En Ricard no va pensar el mateix, quan la va reconèixer ràpidament va anar cap a ella i li va plantar dos petons i una abraçada ben afectuosa. La Júlia no va tenir temps de reaccionar, només de tornar a olorar la seva colònia. Com podia ser que després de tants anys encara no l’hagués canviat?

-Júlia! Què tal? Estàs com sempre! Amb aquests ulls que et brillen i aquest somriure tan franc! 

Ella no va saber què respondre. Feia cinc anys, quan eren parella, a ella li brillaven els ulls perquè estava enamorada i somreia de cada comentari que ell li feia. Aquest cop, era de cansament i fins i tot de desesperació perquè no era el dia de trobar-se’l. L’havia estimat tant que li va costar molt treure’l de la seva vida quan ell li havia explicat que s’havia enamorat d’una altra dona, la Pilar. Li havia dit el nom i tot. La Pilar i aquest nom li havia ressonat al seu cap durant mesos. Pilar.

-I què fas amb la teva vida? Segueixes a l’empresa de Màrketing internacional? - En Ricard va seguir amb el seu entusiasme.

-Sí. - La Júlia no va poder dir res més. Per què??!!! I mentre es recuperava de la trobada, va veure com una mà amb la manicura ben feta, agafava en Ricard de l’espatlla.

-Júlia, et presento a la Pilar. Bé, la Pilar i en Pau. - Pau. En Ricard havia posat Pau al fill que havia tingut amb la Pilar. Pau era el nom que ells havien escollit si alguna vegada tenien un nen. 

La Júlia va somriure tot el que va poder i va repartir petons sense cap tipus d’esma. Per sort, en Pau, segurament notant la tensió del moment, va començar a plorar.

-Júlia, estic molt content d’haver-te vist. Se’t veu molt feliç.- I una altra vegada, els dos petons, la seva olor, el frec de la seva mà subtilment recolzada a la seva cintura. -Adéu-. I va marxar.

La Júlia va aguantar amb heroïcitat la cua fins l’entrada de l’avió. Es va asseure al seu seient i quan els llums es van apagar per l’enlairament de l’avió, va començar a plorar.