El millor regal de tots

Em dic Jaume i fa molts anys vaig ser avi. Bé, de fet, soc avi, tot i que ja no hi soc, si més no, allò que diuen “de cuerpo presente”. Vaig tenir dos nets preciosos. Primer va venir la nena, tan meva, tan jo. Era divertida i lluminosa des de que va néixer, amb uns rínxols daurats que se li van anar estirant amb el pas dels anys. Em seguia a tot arreu i xerrava, xerrava pels descosits. Confesso que a vegades no l’escoltava massa però mai li deia perquè volia que sapigués que jo hi seria sempre i que sempre l’acceptaria i l’estimaria com era. Li vaig construir un gronxafor entre dos pins i mentre jo feinejava entre totes les plantes que hi havia al jardí, me la mirava de reüll. Ella, tan lliure, amb els cabells al vent i cantant amb totes les seves ganes, a ple pulmó, com si ningú l’escoltés. A vegades em cridava i em demanava que la gronxés:

— “Més fort, avi! Més fort! — em deia.

I és que era millor això que quan em seguia amb l’eina per voler arrencar les patates. Però i tant que ho feia la meva petita tossuda! No tenia ni cinc anys i ja les treia totes. Els meus disgustos em costava perquè les patates tallades només sortir de terra, es fan malbé més ràpid i clar, tocava parlar amb la meva dona, l’àvia i fer sopars de purés de patata vàries nits seguides. Qui era jo per dir-li que ho feia malament? Qui era jo per dir-li que no ho tornés a intentar? A ella que anava descalça per tot arreu i jo patia per si no es clavava una pedra o una fulla de pi. A ella que m’ensenyava els peus marrons i fastigosos plens de fang d’anar caminant pel mig de l’hort mentre jo regava les tomaqueres. A ella que ràpid sabia quina fruita o quina verdura estava madura i les collia perquè mengéssim tots i la que es deleitava per regar a qualsevol hora i li havia d’explicar que no es podia fer en les hores de més sol a l’estiu i aleshores, quan el sol marxava, ella, la que s’asseia amb la seva cadireta petita de fusta davant d’un cubell d’aigua i anava submergint amb paciència tots els geranis que hi havia i que jo li havia deixat en filera. I no n’eren pocs!

Aix, aquests estius de dies llargs que mai s’acaben. Amb el temps i per suportar millor la calor i també per tenir-la una mica entretinguda, li vaig construir una piscina desmuntable i que era la festa grossa de l’estiu per tota la família. Ella s’estirava surant panxa amunt i jo li cantava “Quince años tiene mi amor” i li explicava històries perquè es relaxés i confiés que no s’enfonsaria. Jo col·locava les meves mans amb tendresa i fermesa sota el seu cos tranquil i quan m’adonava que la tàctica de parlar de la forma dels núvols, havia funcionat, deixava d’acompanyar-la i ella movia els braços i les cames amb energia reclamant que tornés a posar les mans on eren i sostenir-la.

I després va néixer el net, tan seu i tan semblant a mi físicament. La pell bruna, petit, fort i tan espavilat i jo vaig ser una mica dur amb ella perquè volia que se’n sortís, perquè volia protegir-la i perquè m’enorgulleixo de ser una persona justa i ella era la gran i era el que havia de fer. Quan ets pare és difícil i no saps si ho fas prou bé però quan ets avi, hòstia quan ets avi! Hi ha moltes responsabilitats que assumeixes. A mi mai m’han fet por les responsabilitats. Soc responsable i ser avi d’aquest parell és, de lluny, el millor que m’ha passat a la vida.

Els veia i els veig ara i sento orgull perquè són cosins i sempre han sigut com germans. Es barallen, s’incordien, es peguen i es recolzen molt més enllà del que se suposa que fan uns simples cosins. Al final, la iaia i jo ho van fer bé. Ho vam aconseguir. Ho sé.

I la veig ara, una dona adulta, descalça sempre (no sé quan es treurà aquesta mania!), amant de la natura i dels animals, tan silvestre, tan ella una altra vegada, que la torno a veure amb sis anys. I quan s’estira al mar, panxa enlaire, amb només una altra vegada unes calcetes de banyador i tanca els ulls i es deixar gronxar per l’aigua, ja tota sola, surant, sense necessitat de que ningú l’aguanti, li vull dir que confii que la vida és aquest dolç moviment d’anar i tornar de l’aigua salada i m’adono que també ho vaig aconsegur, que li vaig ensenyar a confiar en que la vida et sosté com les onades del mar i això, és el millor dels regals que mai li hagués pogut fer.

Gràcies, iai.