Al meu ritme

És estiu. Primer dia de platja oficial. Després d’una estona de caminar hem arribat, per fi, a una bonica caleta de l’Empordà. L’entorn és immillorable i gaudeixo d’una estona de natura acompanyada d’un xic de tramuntana que evita una calor que aquest any no vol arribar. Estiro el llençol que faig servir de tovallola i ràpida, em trec la roba. No fa massa calor però vull banyar-me. Afortunadament la sorra no crema però sí que es clava als peus com si fossin agulles petitetes. Estic decidida a inaugurar la temporada. De fet, totes ho estem i posem els peus a l’aigua. Fem algunes fotos de peus (val a dir que això venint de mi tampoc és cap novetat). Elles marxen, jo resto immòbil. Amb els peus gelats, les sento cridar que l’aigua està massa freda. Riuen perquè vull entrar però aparentment no em moc, però realment sí. Molt poc a poc l’aigua puja per les meves cames i quan una onada juganera arriba a l’alçada del meu ventre, no puc evitar posar- me de puntetes i un calfred em recorre tot el cos. 

Al meu voltant, una mare embarassada entra sense problemes amb un fill a l’aigua. Riuen. Més enllà, un parell d’adolescents fan pàdel surf amb el seu pare. Tots entren i surten sense problema. Sento la veu d’una amiga que em diu que de cop és millor i amb decisió la veig desaparèixer dins l’aigua. Millor per tu. Estic amb l’aigua fins al pit, tan tensa que els meus músculs semblen roques. De puntetes i amb els braços fora de l’aigua, totalment engarrotada. Em plantejo seriosament si realment val la pena i si cal que entri a l’aigua. Està tan freda que fins i tot fa que la meva respiració no sigui del tot relaxada. És que no ho estic!

La meva amiga ja és fora de l’aigua i tinc moltes temptacions de sortir amb ella sense haver aconseguit el meu objectiu. En comptes d’això, poc a poc, poso les mans a dins i els braços i relaxo les cervicals. I tapant-me el nas, em deixo endur per l’aigua. Trec el cap tirant-me els cabells endarrera. Somric. Tinc la pell de gallina però ho he aconseguit! I em torno a capbussar, ara sent jo la que jugo amb les onades. Les segueixo i les salto i quan em canso, m’estiro panxa enlaire i faig el mort. Així, surant, deixo que el mar em mogui. Només escolto la meva respiració i tot al meu voltant és blau. Blau serè i preciós. Flueixo i decideixo que m’ha valgut molt la pena.

Potser el meu ritme és com entrar a l’aigua un dia de juny. Poc a poc, amb dubtes i vacil·lacions, però superant cada petit obstacle per arribar a l’objectiu. I un cop allà, restar, fluir i assaborir una estona de cel.