T’he deixat d’estimar

Era un dia normal. Normal, sense més. La Cristina i en Manel seien a aquella cafeteria de barri que tant els agradava. Hi havien anat a esmorzar, a berenar i algun cop, de bon matí, després d’una nit que s’havia allargat massa. Prenien cafè o alguna vegada escollien algun tipus de te de la col·lecció. En Manel sempre volia pastís. Els tastava tots i el cambrer cada vegada que en feia un de nou, li oferia. La Cristina sempre cuidava la seva línia, així que mai en demanava. Mai, però sempre acabava agafant-ne del tros que en Manel havia escollit. En ocasions, es queixava de que no li agradava i arrufava el nas. En Manel es mantenia pacient.

Aquell dia però, en Manel no havia demanat res per menjar. Només un tallat descafeinat. Remenava el sucre a poc a poc i no aixecava la mirada de la tassa. Es notava cansat i la Cristina no parava d’explicar-li històries de la seva feina. La Cristina no parava de jutjar a tothom. La Cristina ja feia temps que no reia i en Manel no va poder més.

-T’he deixat d’estimar.

-Què dius? Va home, demana’t un pastís d’aquells que t’agraden i deixa’m acabar-te d’explicar i veuràs que tinc raó perquè tu no coneixes a la Joana tan bé com jo.

-T’he deixat d’estimar.

…

-T’he deixat d’estimar.

I va suspirar, tan profundament que es va sentir tranquil, i per un cop, des de feia molt de temps, segur. I amb aquesta seguretat que la respiració li va donar, es va poder explicar.

-T’he deixat d’estimar perquè no vols ser feliç. Fa tant de temps que no veig el teu somriure…Ai,  Cris! Si sapiguessis com em tornava de boig el teu somriure…Si sapiguessis que el que més m’agradava de tu era quan reies i et deixaves anar. Cristina...T’he deixat d’estimar perquè no em valores, perquè no t’has adonat que porto molts mesos així. Ja no et trobo a faltar. Només ets tu. Compartim una casa i jo pensava que una vida, però últimament només compartim xerrades on esculls tu els temes que t’interessen o algunes estones de sexe on tu també decideixes què ens agrada als dos. Normalment no m’agrada el mateix que a tu, però callo. Bé, callava. Callava amb l’esperança que tornaries a somriure i que em valoraries més que aquell que sempre hi és. Però t’he deixat d’estimar perquè he decidit estimar-me a mi. I no ho has ni vist. No sóc feliç perquè tu no vols ser feliç. El cinema t’angoixa perquè és massa fosc, la muntanya et sembla que no pots ni caminar més de dos revolts. I no vull parlar-te de la platja, que per a tu té tots els indicis de ser una espècie d’infern: el sol que crema, la sorra que es clava i fa mal i l’aigua salada que pica els ulls. I t’enrecordes aquell viatge a l’Índia que et feia tanta il·lusió fer? Ja fa més d’un any que no en parles i que les vacances han estat anar a visitar als teus cosins de Vinaròs. Tu ja només ets feliç al sofà. Al principi em vaig començar a preocupar perquè potser t’havia afectat el canvi de feina. Però no, t’has acostumat a no ser feliç. I jo no puc amb aquesta manca de felicitat i l’amor s’ha anat morint mentre ha donat vida a la teva prepotència i la teva apatia i ... t’he deixat d’estimar.

La Cristina no deia res. No va ni plorar. Ella no ho feia i menys a la cafeteria on era clienta habitual. En Manel sí i la Cristina s’enreia. Últimanent encara li feia més gràcia la sensibilitat del seu company. Aquell dia normal, en Manel tampoc plorava. Seguia tranquil, amb la certesa que li esperava alguna situació millor a viure. No es mereixia aguantar més les seves males cares ni justificar-la davant dels amics. No. L’havia deixat d’estimar. El buit en l’amor també se sent i hi ha algun dia que mires a l’altre i ho veus clar. Ja no sents l’amor. S’ha acabat.

Es va aixecar. Va buscar quelcom dins la seva jaqueta. Va treure una foto de Gandhi i la va deixar sobre la taula. Li va fer un petó al cap. D’aquells que ella últimament li havia fet. Aquells que sonen a pena.

-Ho sento. Jo no volia deixar-te d’estimar. - Li va dir i aquest cop sí que li va caure una llàgrima.

Va pagar i va marxar. 

La Cristina tota sola, va agafar la foto de Gandhi amb les dues mans. Qui li havia de dir a ella que aquell home que havia estat considerat una icona de la pau, ara era un símbol del trencament del seu món?

Va girar la fotografia i al darrera, va reconèixer ràpidament la lletra d’ell. Quantes vegades li havia dit que era massa clara per ser la lletra d’un home? Ara, la trobava preciosa.

“Jo sí que vull ser feliç. Me’n hi vaig sense tu.”