Ser flor

 — Mare, I què vol dir ser flor?

— No ho sé, filla.

— Ho has de saber. — i em va mirar amb els seus ulls foscos i la seva pell bruna i brillant volent-ho saber tot. — Em vas posar el nom de Rosa perquè fos flor. Sempre ho dius. Sempre m’ho dius. A vegades, quan dormo, t’acostes al llit i m’ho dius. Fluixet. “Rosa, sigues flor”. I et penses que no t’escolto, que estic dormint, però no. I vull saber què és ser flor. Vols que sigui delicada? Que tothom em pugui tallar i fer-me mal?

— No, filla, clar que no. Simplement vull que siguis flor. Que siguis bonica tant com si fossis el millor regal. Com el dia de Reis que fa tanta il·lusió que no pots controlar totes les teves emocions. Vull que vegis que ets un regal.

— Un regal de qui?

— Un regal de la vida. Vull que apreciis cada un dels moments de la teva vida com si fos un do, una ofrena i vull que sàpigues que els que estan amb tu senten que ets el millor regal.

— I ja està? Com si portés un llaç ben gran al cap?

— No, no només això. Vull que facis arrels allà on siguis realment feliç i que et relacionis amb tothom amb amabilitat, pau i confiança. Que trobis un lloc on hi hagi l’aigua i la llum necessàries per poder ser tu en la teva essència, ni molta ni poca, allà on puguis treure la millor versió de tu mateixa.

— I si no el trobo?

— El trobaràs perquè quan hi siguis, ho sabràs. Vull que siguis lliure de trobar-lo i si alguna vegada creus que no hi ets, que sàpigues seguir buscant i que deixis que el vent et porti a altres llocs, a experiències que et facin sentir que allà és, que no et rendeixis, que no et conformis a viure a mitges o a sobreviure. Com quan movem les plantes de lloc del jardí atenent les seves necessitats i de cop veiem que allà brillen i creixen. Vull que sàpigues que jo vetllaré per tu i t’animaré sempre a que treguis la millor tu, a que et sentis segura. Vull que celebris la vida mostrant-te tal i com ets amb la teva bellesa, que confiis que hi ha un moment que tot es posa al seu lloc i és allà on respires tranquil·la. Vull que trobis persones que et cuiden, que et valoren i que t’animen i treuen tots els teus talents i que sí, que tractin amb delicadesa totes les teves inseguretats. Persones que et donguin temps.

— I tot això, mare, on es pot trobar? Com es fa?

— Doncs no ho sé. Només sé que vull que ho siguis. Que siguis flor i que ho visquis. Que quan t’abracin fort sàpigues que és el teu lloc, la teva casa si escoltes el teu cor.

— Les flors tenen cor?

— Les flors tenen vida i el millor que pots fer és vibrar en aquesta vida, ben alt, ben fort, descalça, lliure, sense pors, sent tu mateixa, silvestre i seguint el ritme que et marqui la teva pròpia felicitat. Així de fàcil.

— Doncs, gràcies mare.

—Per?

— Per tenir aquest desig. És preciós. Hi haurà algun dia, que com tu, seguint el teu exemple, seré flor i aquell dia, com dius, celebraré la vida, ballant perquè m’has ensenyat que la vida et porta a allà on has de ser-hi
si estàs oberta i atenta a tu mateixa. Si ets amable i respectuosa amb tu.

— Saps què, filla?

— Què?

— No ho saps, però més enllà del nom, ja ets flor.

— I com ho saps?

— Ho sé. Tanco els ulls, respiro i ho sé perquè sento que tocaràs els teus somnis amb els dits. I un calfred em puja esquena amunt deixant-me la pell eriçada.