La nútria

 — Això nostre té recorregut. — Com ho saps? — Es va dir ella en el diàleg intern que últimament mantenia. I es va descalçar, com sempre feia, com quan era petita i caminava amb els peus nus entre les tomaqueres recent regades i el que feia que es sentís ella mateixa.

— Confio en tu, confio en nosaltres, confio en què això no és un final. — i es va emocionar com útimament feia.

Aquella tarda a la Paula li havien explicat una història sobre les nútries vora el riu que tanta vida li donava, com si per art de màgia n’hagués d’aparèixer una. O dues. Les nútries són un animal que neden en parella, agafades de la mà per si una es cansa, l’altra pot seguir fent-ho per les dues. Les nútries, aquell animal tan simpàtic que viatjava pel riu, que trobava un lloc per estar-hi, un lloc per ser feliç i que era dins del fluir de l’aigua on es sentien més còmodes. I que sempre semblava que somreien amb força, deixant-se endur pel ritme de l’aigua que sempre està en moviment. Un animal ben curiós que carregava també una pedra al llarg de tota la seva vida i que la feien servir per jugar encara que fossin adultes o per obrir les closques del seu aliment. I així, veient la imatge de l’animaló al telèfon, va tornar a confiar.

Havia pensat, escrit, llegit moltes vegades sobre el desamor i semblava mentida com aquell petit mamífer que mai havia vist a la realitat, l’havia fet connectar amb l’amor, en la companyia, en ser dos. Com podia ser que una bestiola creiés tan amb una altra com per nedar agafada d’un company? Com podia ser que els humans a vegades ho féssim fan difícil quan en realitat es tractava només d’això? De confiar i fer-ho fàcil. La Paula seguia amb la seva conversa interior quan ho va veure ben clar. El viatge comú no s’havia pas acabat perquè en Jaume li havia dit que aquell no seria el seu últim petó i li havia dit seriosament, amb confiança, amb amor i amb desig. I ella, s’ho havia cregut, s’ho seguia creient i així ho sentia.

Algun dia, ella tornaria a aquell poble que els havia unit i ell estaria, com sempre disposat i disponible a veure-la, a estar amb ella i a riure junts com ja havien fet. El cor li bategava amb força i amb il·lusió de què passés, de que fos possible, com si fos un senyal del futur. Era possible. — Era més que possible, era allò que passaria. — Es va dir mentre ella com la nútria, agafava la pedra que duia penjada del coll perquè encara els hi quedava molt de camí, molts moments de Paula i Jaume i molts petons pendents. Ell estaria allà esperant-la amb la mateixa il·lusió i amor que sentia i amb el seu cor també bategant amb força i amb el seu gran somriure com a mostra de tot això.

I a la nit, quan la llum dels carrers es comencessin a apagar, enmig d’una llum tènue a l’habitació, els seus cossos començarien a brillar junts fins que cansats s’adormirien agafats de la mà, com les nútries, confiats que, tot i que el riu, com la vida, no sempre és fàcil, l’altre hi seria i també la confiança i l’amor mutu. I somiarien fort i clar amb més nits, més dies i més moments junts perquè a la seva història encara li quedava recorregut, encara li quedava riu o vida per recórrer i per gaudir-ne plegats, com un parell de nútries que juntes es deixen endur pel continu ball de l’aigua.