MOMENTS PER A MI

M’agrada anar-hi. Amb el temps s’ha convertit en una de les meves aficions, sobre tot, quan és un partit important: un Barça-Madrid o el final de la lliga o el pas per a la classficació. Aquests  dies, em poso la meva samarreta i crido. em deixo anar i trec totes les tensions acumulades de la meva vida diària. L’esport, fins i tot, en això, és terapèutic.

Avui és un partit sense massa d’enrenou. Els Dracs, que animen amb el seu groc cridaner, semblen que vagin de conjunt amb l’equip rival. El pare i jo hem arribat justos, com sempre. No és pas una novetat. Normalment ens perdem la presentació dels jugadors. Si algú li preguntés al meu pare diria que és la meva mania o manca d’educació d’arribar tard als llocs. Cert. 

En el salt inicial, el número 12, un senyor molt més alt que Ante Tomic, li treu la pilota, la passa al seu base, que amb destresa, la bóta sense parar i arriba a la cistella del Barça. Claver intenta defensa l’aler que amb rapidesa prova de marcar un bon triple. Un moviment ràpid i eficaç de maluc i deixa enrera al número 30 del Barça que astorat veu com el Gran Canaria marca els seus dos primers punts. 

Només arribar, m’he tret totes les capes de ropa que duc. Al març s’ha d’anar com una ceba perquè mai se sap en quin moment pot caure una nevada com gaudir d’un sol espaterrant que et recorda que la primavera ja és aquí. A dins del Palau fa especialment calor i és veritat que ho tinc present quan al matí em vesteixo. Avui me’n penedeixo de no haver-me posat una samarreta de màniga curta. El meu pare però, sembla que no noti la càrrega de l’ambient. Ell sempre va amb la seva jaqueta polar blau cel. Me’l miro i encara penso més en les peces de roba que m’estan destorbant. 

Comença el segon quart, 32 a 25. Puja la pilota Pangos cap a la cistella rival. Pau Ribas i Adam Hanga esperen ben col·locats a banda i banda de l’ampolla. Pangos avança amb decisió, bloqueig de Pierre Oriola i continuació de la jugada que acaba amb dos punts del mateix Kevin Pangos a cistella passada.

Al meu pare sempre li ha agradat el bàsquet. Segueix les jugades amb cara de concentració. Sap les tàctiques. Sovint es manté callat durant tot el partit analitzant quin tipus de defensa estan fent o si la jugada en atac és com ell creu que hauria de ser. Ell sempre hagués volgut que jo, sent una noia alta, hagués seguit els seus passos i hagués jugat a encistellar. De les sessions d’entrenament familiar de quan era petita,  només em queda un toc de canell especial quan intento llençar una pilota a l’aire. De gran, aquesta afició comuna s’ha convertit en un moment paterno-filial. L’observo i a part de concentrat, el veig content i relaxat.

Pilota per Rabaseda que amb decisió llença sobre la línia de triple. Falla. Agafa el rebot Claver que amb fermesa passa la pilota a Pangos que com a base, lidera un ràpid contratac. Pangos a Rivas i aquest triple, sí que va a dins. 49-36. Descans.

- I si tots animem… i si tots animem… i si tots animem…Guanyarem!

Miro el mòbil, responc un parell de missatges i algun mail. Trigo més estona de l’habitual perquè em dedico a pensar què hi escriuré i perquè el soroll rítmic dels timbals i els cants repetitius m’han fet quedar-me amb el mòbil a la mà i posar-me a tararejar. Quan me’n adono, estic cantant a ple pulmó i aplaudint amb força. L’ambient es relaxa amb facilitat. Dec ser jo que tinc la capacitat de desconnectar de les repeticions de les seves cançons i concentrar-me en els meus pensaments. Com si m’aïllés de la gentada, dels crits i del que succeeix al meu voltant. Només sento l’olor de crispetes recent cuites. Tinc gana i inevitablement penso en menjar.

Minut 26 de la segona part. Temps mort demanat per la televisió. Pesic alliçona als seus jugadors sobre la tàctica a dur a terme. Heurtel a Hanga, cinta, bloqueig i continuació de Tomic per quedar-se sol sota la cistella i esmaixar. 2 punts més. 63-44. Crits al Palau!

Avui, mentre buscava un regal del dia del pare, he trobat una espècie de maquinota que permet fer beguda de soja. Finalment no he trobat res prou interessant per ell, però jo m’he comprat aquesta petita eina. No sé si sabré com fer aquestes llets vegetals. He tret de la bossa una altra vegada el mòbil. Són tres quarts d’onze. Veig que torna a haver-hi missatges i emails. Els responc abans de fer la recerca de la recepta del meu nou invent culinari. Somric per mi. No en sé gens de cuinar, però de tenir idees estrambòtiques sí. Sóc com una inventora boja culinària. El pitjor de tot és que per tossuderia, per orgull o una mica per dignitat, després m’ho acabo menjant. He fet grans pòcimes perquè no hi ha res pitjor que l’avorriment. No m’agrada avorrir-me. La crema de col llombarda de color lila i que amb gotes de llimona es tornava rosa xiclet, és una de les meves idees preferides. Espessa, un pèl àgria, d’olor fort de llimona i que només es suavitzava amb uns bons crustonets de pa torrat. Però canviava de color! I em semblava i ho continuo pensant, un fet fantàstic. Pura química posada a la pràctica o potser cosa de bruixeria.

Inici de l’últim quart. Treu de la banda, Heurtel que li passa a Kuric, Kuric amb un llençament forçat a l’altra banda a Blazic, Blazic a Heurtel, Heurtel a Kuric una altra vegada i aquest des de la línia de tres, encistella. Hi ha falta de d’Eriksson. Un tres més un. Kuric anota el tir lliure. 72-50

Deixo el mòbil i xerro una mica amb la senyora del meu costat. Algun dia li haig de preguntar el nom. Són ja més de tres anys que compartim seient, comentaris banals sobre jugadors i encara no sé com es diu. I mentre ens expliquem confidències sobre la bellesa o el cos d’algun jugador, penso que li hauré de preguntar. Parlar sobre homes ja dóna una certa intimitat si més no, per dir-nos pel nom. És una senyora divertida i poder comentar els nostres gustos aporta un plus afegit per assistir al Palau. Són coses que el meu pare, massa concentrat en el partit, no col·labora en la conversa. Avui també comentem que quan han sortit les animadores a ballar, anaven acompanyades per uns quants ballarins. Elles amb shorts i ells amb uns pantalons llargs i negres. Quina calor! Quanta feina queda abans de la igualtat! La meva companya de secrets i jo riem perquè ens venen ganes de reclamar que o bé tots surtin amb pantalonet curt o bé, ben tapats. Potser som les úniques que pensem en això. Em giro, li comento la idea al pare, i em diu que em concentri en el partit, que ja només queden dos minuts.

El joc resulta més relaxat, la victòria ja està més o menys decidida, així que els jugadors es dediquen a defensar amb fermesa. Es posen en zona, mirant agressivament al contrincant. Movent els braços com si fossin espantaocells. Oriola talla el passi entre Strawberry i Paulí. Avança amb decisió i llença. Falla.

Pilota pel Gran Canaria. Eriksson a Rabaseda que llença i torna a fallar el triple. Minut 39. Queden dues possessions. El Barça allarga al màxim els seus 24 segons. El partit es relantitza. Pangus fa bots amb la pilota, aixeca la mà sobre el seu cap, mostra el número quatre amb els dits. Pausadament. Enganya al defensor, fa veure que llença i avança dues passes i deixa caure la pilota sobre la cistella. 23 segons de possessió rival. Sona la botzina. Final del partit.

Victòria. Com diu el meu pare, un partit tranquil. D’aquells que de tant en quant van bé. A mi m’agraden perquè em permeten aprofitar el temps pensant en altres coses. L’agafo del braç amb la seva jaqueta “pitufo” i satisfets, fem la cua per marxar.