"Los chicos boreales"

“Eres de los que te quejas del frío, pero no te alejas de él”.
Fosc i silenci. Només unes llums que volien simular l’aurora boreal. La Violeta va sentir el fred i un calfred gèlid li va pujar per l’esquena. Tot seguit, la pell de gallina. 

La sala era ben petita: un llit, dos actors abraçant-se en un moment de desamor i unes quinze persones mirant-s’ho. La vista se li havia acostumat a la llum tènue de l’habitació. Escoltava els crits i plors dels dos nois i el seu respirar. L’ambient estava massa carregat, però ella tenia fred. La frase se li havia clavat al pit i no podia pensar en res més. A vegades passen aquestes coses: una frase d’un conte, el vers d’un poema o la tornada de la cançó. Allò que es quedava a dins i no podia fer res més que reflexionar-hi.

Un dels actors havia apagat l’altre focus de llum que hi havia a la sala: una petita espelma dins d’un got i l’aire es va omplir del fum i de l’olor especial de la cera apagada. La Violeta sempre havia pensat que era un recordatori de la flama que hi havia hagut. Ara amb més raó, perquè no podia sentir cap tipus de caliu. La seva respiració marcava els silencis entre els dos personatges. El ritme nerviós del que ella acabava de descobrir. Com el vent que apareix de cop al girar la cantonada i et fa arronsar les espatlles, aclucar els ulls i intentar tapar-te la cara.

“Eres de los que te quejas del frío, pero no te alejas de él”. Subtilment va girar-se a mirar al seu acompanyant. Era la tercera vegada que en Santi i ella s’havien vist a soles. S’havien conegut com a voluntaris a l’associació de gats del barri. Els agradava treballar junts i mentre cuidaven dels gats del carrer, entre moixaina i carícia a algun cadell, també hi havia hagut algun frec volàtil entre les seves mans. I la pell de gallina, com a dins del teatre.

En Santi era un parell d’anys més gran que ella, duia una barba com deixada, de més o menys tres dies, però que en realitat estava totalment estudiada. Tenia unes mans fortes i grans i una mirada divertida, tot i que sempre anava massa cansat. Quan ell va arribar al teatre, el va trobar especialment atractiu. Segurament perquè ella havia pensat la cita amb total de detalls i sobretot, esperava que sent la tercera vegada que es veien els dos, pogués si més no, tastar el gust dels seu llavis. Un petó, quelcom que fos més calent que les llargues converses que mantenien sobre gats. El seu escalf i la seva olor a net que li quedava impregnada a les fosses nasals impedint-li captar cap altre olor.

S’havia posat un vestit primaveral de flors per a la ocasió perquè ell veiés l’alegria que desprenia, les ganes d’estar amb ell i un penjoll arran de gola amb un cor platejat. Anava una mica escotada i amb discressió va passar-se la mà pel pit. Estava fred, com tota ella, com l’ambient, com els retrets que es deien els dos actors. Havia preparat amb exactitud el look, el lloc on anar i havia reservat taula per sopar en un restaurant del mateix carrer que tenia un ambient molt íntim i còmode. Amb en Santi sempre havia sentit il·lusió, però es va adonar que sempre es quedava amb ganes de més.

- ¡YO NO TE QUIERO!-. Va cridar amb força un dels actors i el crit es va quedar com en l’aire. 

La Violeta va posar una mà sobre la cama d’en Santi. Amb timidesa, però fruit també de la decisió de l’espant, d’haver-se deixat endur per l’escena. Desitjava que ell li col·loqués la mà a sobre i notar l’escalf de la seva pell. Però ell es va limitar simplement a girar-se, fer un mig somriure i picar-li l’ullet per seguir mirant el moviment de la parella que discutien sobre el llit. Ella va treure la mà. Sense més. Sentint-se estúpida d’haver-ho intentat.

- Pero yo sí te quiero. ¿Me escuchas? ¡TE QUIERO! -

No es va poder sentir més protagonista de l’obra. Ho va saber. S’estimava a en Santi. Amb el temps que feia que el coneixia i ja s’havia imaginat un futur feliç al seu costat. Però en Santi es deixava estimar només. Ho va saber en aquell moment: en Santi n’estava d’ella però no prendria cap decisió. Ho havia intentat una vegada i una altra. Havia vist esperança en cada broma, en cada mirada i en la complicitat de les paraules comunes. Però en Santi no deixaria la seva vida per compartir-la amb la Violeta. Aquella cita tan esperada i planejada li havia sortit al revés. Ho va entendre enmig de la foscor, els crits i les espurnes de colors que es reflectien enmig de la negror gairebé absoluta. Es va emocionar amb la intensitat del moment, amb l’empatia amb aquell jove que estava enamorat del seu amic però que l’altre no li corresponia. Li va caure una llàgrima, una d’aquelles que cauen veloces galta avall, com si tinguessin pressa per marxar. Aquelles que passen a tocar de la boca, just per notar el gust salat i que al final va acabar precipitant-se sobre el seu pit fred. I va saber, que en Santi era el fred. “Eres de los que te quejas del frío, pero no te alejas de él”.

Els llums es van obrir enmig del soroll d’aplaudiments i per la Violeta foren massa ímputs en un sol moment. En un instint de tornar a l’anonimat de la foscor va tapar-se la cara amb les mans i va notar la mirada d’incredulitat d’en Santi. Veloç va fer l’esforç per canviar l’actitud i aixecar la cara amb dignitat i es posà a aplaudir.

- Felicitats!.- Va dir als dos actors mentre sortia per la porta, una mica encara remoguda.

I a fora, ja hi havia soroll: un bar, gent prenent alguna cervesa, crits i riures. Va girar-se a mirar-se’l, per comprovar si era realitat el que havia sentit dins de la sala teatral o era només fruit d’una bona escena. Necessitava tornar a sentir la il·lusió i no el fred de saber que ara no era el moment d’en Santi, que era un home fred. “Los chicos boreales desprenden más calor de la que pueden dar”.

En Santi semblava content i satisfet del pla que la Violeta havia organitzat. Semblava, fins i tot, que gaudís de la seva companyia i la Violeta seguia amb la certesa que no era pas el seu moment: en Santi seguiria amb aquella relació especial tan seva i bonica però no faria cap pas endavant per convertir-se en amants o en parella. La Violeta necessitava el contrari del que seria un “chico boreal” i va pensar distreta en el què seria l’antònim del concepte que acabava de descobrir. “Un noi del Carib o del desert”, amb la pell torrada pel sol, una mirada viva i les ganes ardents de menjar-se el món i a ella.

I sense més, amb aquest sentiment, agafà la cara d’en Santi entre les dues mans i li donà un petó tímid, però dolç i calent a la vegada. 

- No em puc quedar a sopar. Passa-ho bé.- Va dir-li mentre es passava la llengua amb atreviment pels llavis i assaboria el gust a tabac que ell li havia deixat. - Ens veiem a l’associació.

I es va girar fent voleiar el seu vestit de flors, recuperant la il·lusió del camí i conscient del que es disposava a trobar a la seva vida.