Let's dance

-No puc ser més feliç. - m’has dit. 

I m’he girat i t’he dit que jo també. No t’he dit que era el que estava pensant just en aquell moment. No t’he dit que com sempre tenim aquest entendre’ns sense que faci falta cap paraula. I brindem, per nosaltres, per la felicitat d’estar juntes, pel passat, el present i el futur. 

A l’escenari sona Xavier Calvet, tal i com ara me l’he posat per recordar el moment, i tu i jo hem anat reomplint els nostres gots de plàstic de cervesa. Reomplint perquè portem una estona queixant-nos de tots els gots de plàstic que es gasten en un festival com aquest. Indignades hem dit que es mereixien un tweet i tot! Quin nivell de queixes que tenim les dues! Però hem anat conservant el nostre got i els cambrers ens han mirat de manera estranya, però ens és ben igual. Tanco els ulls i deixo que els sons greus de la bateria m’arribin al cor. El meu cor que moltes vegades has hagut de recuperar perquè ha estat trencat, dèbil o trist i que amb la teva vena d’amiga protectora, has cuidat i has fet que en aquest moment sigui feliç. Sempre em dius que em mereixo tota la felicitat del món. Tu també.

Bum, bum, bum, bum, bum. 

El ritme de la bateria em calma i em fa somriure i vaig ballant. Més ben dit, em deixo endur per la música o per la felicitat i l’embriaguesa del moment. I cantem: tu te la saps, jo me l’invento, com sempre. Però queda bé i una altra vegada ens és igual. Quan ens veiem, tot ens és igual. Tu i jo i les nostres converses, els nostres riures, el nostre deixar-nos endur, la nostra complicitat i protecció i la nostra manera de fer-nos felices. Ja fa temps que diem que més de deu anys d’amistat ens avalen i això ho pot dir molt poca gent. I quan un amic és de veritat, ho sents abans que no ho saps. I confesso que he hagut de buscar aquesta última frase que a tu tant t’agrada en una postal d’aniversari de fa alguns anys. Jo sóc més de pensar que els amics són la família que escollim. Família, casa, un vincle profund i segur.

Obro els ulls i veig que s’ha format com una espècie de cercle al voltant nostre perquè ningú balla, només nosaltres. L’altra gent està a l’espera de que arribi el cantant principal. Nosaltres no. Tu has anat a veure el teu amic i jo com que és amic vostre, també. Em dius cridant que aquesta és preciosa i que és molt fàcil de cantar. I ens posem esquena contra esquena i movem les espatlles i aixequem els braços a l’aire. Tu fas veure que tens una guitarra i jo toco la bateria i saltem. Saltem agafades de l’espatlla i abraçades. I quan ens toca aplaudir, en la nostra empresa de conservar el got de plàstic, no sabem què fer-ne i me’l poso a la boca i mentre l’aguanto entre les dents, aplaudeixo ben fort. I et miro de reüll, aviam si has tingut alguna idea millor, però et veig igual de motivada que jo. I ric. Riem. Aquella manera tan nostra de fer el que ens agrada i d’estar a gust. 

Molta gent creu que la felicitat no existeix. Tu i jo volem ser felices, som felices. I a mi m’agraden els moments de la vida que et fan tocar la felicitat amb la punta dels dits. Aquests moments que es mereixen ser recordats i que per això, em permetràs que l’hagi posat per escrit. Amb tu sóc feliç perquè tu i jo hem vingut a la vida a ballar. 

Let’s dance my friend.