La furgo

Ja fa estona que estic desperta perquè no m’acostumo a la claror que entra per les petites finestres i per ser sincera, als teus roncs suaus. He passat calor i això que m’has portat al Pirineu amb la teva estimada furgo. La teva furgo venia de sèrie des de que et vaig conèixer, igual que el meu gat, i ara intentem que les dues siguin compatibles. És petita i acollidora. Té molt poques coses, només allò que necessitem per ser feliços. Vas dir. I una nevereta on mai et faltarà cerveseta fresca o un bon vi, si ho prefereixes. Cert. No té res més i a moments no sé si era el que volia. Però vas ser el punt perfecte entre pacient i esbojarrat i em vas dir t’odio abans que t’estimo. I han passat els mesos i amb dubtes, sóc aquí.

Em moc i en un acte inconscient, m’estrenys amb una mica més de força. I em quedo quieta, ben quieta. No vull despertar-te. No vull trencar el moment de pau. I el cert és que la teva respiració i la teva abraçada amorosa m’han fet tornar-me a mig dormir. Una estona. 

Quan un raig de sol ha picat amb la meva cara, m’he desvetllat definitivament. M’he llevat en silenci, desfent-me de tu. Tot està sent massa intens i massa el que necessito que m’escapo a respirar aire pur, aviam si així puc assumir que hagis aparegut a la meva vida. No em faig un cafè. No vull despertar-te. Només cobreix-ho el meu cos nu amb el pijama que ahir va quedar abandonat en algun racó. Surto descalça, de puntetes. L’herba està mullada de la rosada. Deu ser ben d’hora perquè es respira. Se senten els ocells. Intento si més no, comptar quants tipus diferents hi ha. Tot i que em concentro, no me’n surto. Trobo una pedra força plana on puc seure i posar els peus a l’aigua del gorg que ens ha acompanyat aquesta última nit. Quan et vaig conèixer, vas dir-me que era tan de ciutat que no sabia què era llevar-me al mig del no-res. Aquell dia et vaig retar a que ho arreglessis. T’he retat a tantes coses que has complert, que molts dies ja et dic que no vull ni jugar. A mi m’agradava molt jugar. M’agrada apostar qui paga la cervesa si el que compta és que la farem plegats.

Poc a poc, primer la punta del dit gros i després tota la resta fins els turmells. Està tan freda que haig d’anar movent els peus fent xip-xap per evitar notar la gelor de l’aigua. Aquell fred que es clava al cos. Profund. Poso les mans al darrera de la meva esquena i alçant la barbeta, tanco els ulls i respiro. I torno a quedar-me ben quieta per una estona. Estic en aquell moment en el què és igual el que passarà al meu entorn. Això penso fins que arribes. Silenciós. Només he notat els teus dolços petons al meu coll. Això i la meva pell de gallina. L’únic que he mogut és el meu braç per rodejar-te. I així, cap amb cap, coll amb coll, ens hem quedat uns segons. “Té, punyetera” i em dones el cafè amb llet que has preparat en la tassa que m’agrada. Està un punt calentó i l’agafo amb les dues mans. Trobo que fa contrast amb l’aigua freda dels peus. Et faig lloc. Seus al meu costat. A prop. I bebem sense dir res més i fas que em desfaci de la tassa i m’agafes de la mà. Som molt xerraires però els dos sabem que hi ha moments que no cal dir res més. I usant aquesta comunicació no-verbal, et miro amb aquells ulls que saps que faré alguna trapelleria i somric juganera. Et dono la meva tassa, deixo caure el pijama a l’herba i una altra vegada de puntetes, l’esquivo. Vaig cap al gorg i em llenço a l’aigua. Quan trec el cap, crido. Fort. Lliure. Com si el crit m’alliberés del fred que sento. I et miro directament als ulls i et crido feliç:

-Vine! Que tinc fred!

Tots dos sabem que és una excusa. Sense gairebé adonar-me’n m’envoltes amb el teu cos nu i agraeixo la teva escalfor. I a cau d’orella, ben fluixet però clarament, em dius:

-Ets única, petarda.