Tornar a casa

La Mariona i l’Albert ja fa anys que són majors d’edat, que arriben en ocasions de matinada després de passar-se tota la nit ballant en alguna discoteca de moda de la ciutat, que beuen i ja no viuen a casa dels pares. Treballen, han estudiat la seva carrera i tenen feina de “lo seu” que es diu. 

L’Albert és professor de Secundària. Va estudiar Filologia Catalana i va acabar traient-se unes oposicions a un institut de fora de la ciutat. Sempre havia volgut poder compartir la seva passió per la lectura i per una bona escriptura. Llegia tot el que li queia a les mans: des de clàssics a nous talents que s’anaven recomanant de boca en boca o el que seria el mateix en temps actuals, mitjançant les xarxes socials. Carregava sempre una llibreta tamany Din A 5 sense cap tipus de ratlla i un bolígraf per captar bones històries. Vivia en un pis compartit que feia olor de fregit i amb un microones amb més restes de menjar que en el seu propi plat. Des de feia un any que li era ben igual perquè només hi anava a canviar-se de roba. Mantenia el pis perquè amb l’Alba encara no havien definit la relació, ella volia anar a poc a poc però l’Albert dormia la majoria de dies a casa seva trobant l’encaix exacte entre els dos cossos nus. Follaven, tenien sexe habitualment amb ganes, amb passió, amb tendresa, amb estima i amb una intimitat establerta que els feia descansar i saber que de moment, era al lloc on havien de ser.

La Mariona era la germana petita. Havia estudiat Ciències Ambientals i es dedicava a observar algunes de les quatre-centes espècies en perill d’extinció de Catalunya. L’última que havia estat investigant era un amfibi força curiós: el tritó del Montseny. Ja portava set mesos vivint en una espècie de masia amb poca cobertura i parets robustes. Havia passat l’hivern enganxada a la llar de foc i tota la roba li feia olor de fum. Fins i tot,  quan sortia a observar al llefiscós animaló, seguia olorant a foc que ja no sabia si era perquè li recordés on tornar o si s’havia de quedar més temps a fora airejant la roba i de pas, airejar-se a ella. S’havia aficionat a fumar CBD o més que res a l’acte de compartir una estona d’intimitat amb en Bernat, el biòleg que vivia amb ella i del que cada cop estava com sentint més afecte, tot i que calculava que podia tenir l’edat del seu pare. Era ell qui habitualment amb experiència enrotllava la cigarreta i l’acabava llepant mentre ella preferia no mirar-s’ho per no fer suposicions del moviment precís d’aquella llengua.

I és en aquest moment, mentre la Mariona comparteix un porret amb en Bernat i el seu germà Albert, el llit amb l’Alba, que els seus telèfons comencen a sonar a la vegada alertant una trucada, una videotrucada. La Mariona li torna la cigarreta i extreu el fum amb rapidesa. Àgil i un punt sorneguera es tapa amb un dit els llavis i li diu a en Bernat que surt al camí a veure si pot contestar als pares. I l’Albert es posa una samarreta, fa un petó ràpid i dolç a l’Alba i només vestit de cintura en amunt prem el botó verd.

Allà es veuen: la Mariona a l’esquerra tapada i només il·luminada per la lluna creixent, l’Albert al costat mig vermell encara de l’excitació del moment I a sota, els dos caps dels seus pares que volen trobar el seu espai en un quadrat de la càmera i que posats a dir; no sempre ho aconsegueixen perquè a vegades es veu l’ull de la mare o la punta del bigoti del pare. Discuteixen entre ells dient-se “mama i papa” i comença la carretada de “Com esteu?”, “Mariona maca, no et veig bé!”, “Albert, on ets? Que aquest no és el quadre del menjador de casa teva?”. I frases i frases, fins que la mare descobreix el per què de la trucada:

— Divendres veniu a sopar a casa que parlarem de les vacances.

I és així, com el món adult s’atura durant uns instants i veuen com els pares ensenyen diferents mapes i còpies de pàgines web que han imprès amb les millors recomanacions de ciutats europees. A la Mariona i a l’Albert sempre els hi fa mandra però cada any agraeixen haver passat uns dies en família on veuran algun museu, on menjaran a bons restaurants, on la mare explicarà el que recorda de quan va estudiar Història de l’Art I el pare comprarà imants de la nevera per a tota la família i on ells, tornaran a ser nens i encara que viatgin, estaran a casa.

Potser sortiran una nit els dos sols i en la intimitat de tornar a compartir habitació, l’Albert li explicarà l’existència de l’Alba però que per favor, no ho expliqui a ningú i la Mariona confessarà la seva atracció cap al melenut biolèg que podria ser el pare. Amb nostàlgia parlaran dels viatges anteriors, riuran de les anècdotes que recorden i sobretot de la sort de tenir uns pares com els seus que encara busquen uns dies amb il·lusió per compartir tots junts. I els pares, a l’habitació del costst, sentiran els riures llunyans dels “nens” de matinada i pensaran quina sort de tenir uns fills que encara volen passar uns dies en família. I contents, s’abraçaran i faran l’amor.