Gina

La Gina seia amb les cames nues, blanques i els seus pantalons curts que fan olor de vacances. L’herba acariciava el llarg de la seva pell i alguns insectes jugaven a fer-li pessigolles. A vegades es rascava. Eren massa molestes com per aguantar-les i es pensava si potser aquestes picades serien més serioses i es quedarien a la seva pell com les dels milions de mosquits que et persegueixen a les Terres de l’Ebre.

El sol li tocava la cara. El meravellós sol que li donava la vida i que a la ciutat ja no buscava. L’hivern passat se l’havia tatuat a la pell per recordar que era una de les coses que la feien feliç. El sol i el mar: ben petit en un dels seus turmells.

Entre els riures, les mirades, les converses, els plors i l’herba fresca, havia aconseguit deixar de pensar en les vacances. Deixar de pensar en què necessitava marxar, S’havia construït el seu castell on ella era la princesa, la protagonista i havia arribat al lloc amb molta por. Por de que tot el que havia construït, estigués format d’asos de piques i cors i fos dèbil com per no aguantar una bona brisa d’aire, ni que fos la més mínima.

Acompanyada pels cants dels ocells i els balls de les mosques fent de sinfonia, sabia, tenia la certesa més absoluta que el castell era ferm. Era el que s’enduia com a princesa del seu regne. Princesa silvestre que creix entre flors, que sap que la vida és un misteri com la mateixa natura. Decidia, ella, amb plena consciència, quedar-se amb el verd de l’herba amb puntets grocs i blancs en forma de flor.

Allà asseguda, la Gina, mentre s’entretenia seguint amb la vista el vol de les papallones blanques, creia en la seva sort. Va voler oblidar els homes que l’havien ferit i havien desaparegut sense dir ni una sola paraula. “Us perdono”, va dir. I va perdonar als seus pares per totes les vegades que no l’havien vist perquè la vida fora d’aquestes quatre parets era com el formiguer que havia esquivat a l’últim moment. La vida era un petit caos i es sentia segura de tenir el seu castell.

Escoltava de lluny algunes converses. Es va girar per veure a la seva amiga i traient-se la llengua, ja es van entendre que eren família, que la complicitat i entesa que hi havia entre elles era més profunda que el que havien viscut fins ara. Com un símptoma de tot el que els quedava per viure. I va pensar en totes les abraçades, en com sentia la seva pell sanada, en les converses, en els petons de bon dia amb gust de sorpresa i les converses franques entre riures tranquils.

Sí, la Gina sabia que la vida era un enigma i que ella havia construït aquell castell per ser la protagonista de la seva vida i sabia que també hi havia un pont llevadís per deixar entrar a qui ella volgués.

La Gina confiada es fonia amb la natura, alliberada.