CONFINAMENT

Al terrat, la roba estesa balla. No és un dia de març qualsevol. No és un dia de març qualsevol perquè la vida està atrapada entre les quatre parets que formen casa meva. El terme sortir ha agafat un nou significat. No es pot anar enlloc, així que sortir és pujar al terrat a veure com balla la roba. I s’agraeix. El Sol, la companyia, la brisa fresca del vent de març i veure el cel tan blau que anuncia que tot anirà bé. Ha desaparegut tothom, fins i tot els ocells no volen com abans. Deu ser que saben que poden acostar-se més a terra i caminar com si fossin ells els humans.

Tanco els ulls i em relaxo. Respiro profundament i noto l’escalfor del sol amb la barreja del vent. És temps de parar, de tenir paciència i confiança. I de pensar: en mi, en tu, en nosaltres, en la gent que estimes. I de valorar també. Començo a tenir una llista de les coses o els moments que aquests dies trobo a faltar. El mar, veure les onades com juguen amb els meus peus nus. Aigua, sol i vent. M’imagino que hi soc en un esperançador intent de fer-me sentir més a prop d’una sensació de benestar. Les abraçades que no he donat a la gent que m’envolta o els petons inesperats que m’he guardat pensant que no era el moment oportú. “No marxis mai més sense fer-me jun petó”. 

Els menjars de dissabte de la meva mare, que eren rutina. Ara són els anhels d’anar passant cada dia mentre em cuino qualsevol cosa a la planxa i em faig una amanida. Arribaré a oblidar el gust de la seva truita de patates? Serà una sorpresa la próxima vegada que la tasti? I la teva olor, sabré reconèixer-la entre la gent com ho feia abans? O el frec de la teva mà amb la meva? Quan tot això acabi, recuperaré tot el que considerava com a meu o simplement s’haurà esvait en el record? Es perd l’amor?

I sí, és temps de confiança i de paciència. De deixar d’influir, per deixar fluir. De no mirar què passarà en el futur, sino estimar aquest present estrany. És el moment d’un mateix perquè ja no hi ha rutina i no puc controlar aquests dies que tots tenen regust a diumenge. Ni el temps, ni les meves decisions, ni les teves. Només em queda creure que això passa just en aquest moment per algun motiu. Que la vida em dóna una oportunitat d’aprendre. M’escolto buscant la meva essència, allò que sí que realment és meu. Busco aquesta confiança que sé que hi és, que apaga els dubtes de tot i em fa centrar-me en el terrat, en el moment present: el Sol, la brisa i la dansa de la roba estesa.

Tot anirà bé. Tornarem a sortir al carrer i ens abraçarem fort, amb les ganes que fa temps que ens guardem. La truita de patates de la meva mare hi serà una altra vegada i em seguirà agradant com sempre. Buscaré la teva mà entre totes i tu buscaràs la meva perquè l’amor no es perd. Potser es transforma en alguna cosa millor. M’ocupo de mi perquè ho desitjo, perquè no puc fer altra cosa i perquè confio plenament en que quan tot això acabi, quan el confinament sigui només una paraula nova que hem incorporat al nostre llenguatge, tot tindrà un caire bonic. La teva olor, els sabors, el tacte, els petons i abraçades, hi seran. Necessitat de pell. En el moment just, amb la intensitat precisa i amb el desig de construir una vida nova. I aleshores, tot tindrà sentit.