Whan Pro

El senyor Whan Pro seu al meu costat, és el meu company de viatge en aquest tren que em portarà a una ciutat de nom impronunciable. No es diu Whan Pro, no sé com es diu, podria ser el Sr. Esteve Capdevila si estigués a casa, però sóc a Tailàndia i un nom tan occidental no li quedaria bé. És més baixet que jo, amb la pell bruna i les arrugues que se li acumulen al voltant dels ulls ametllats. Deu tenir més de setanta anys perquè desprèn aquella sensació d’haver treballat molt, potser d’haver patit molt, però assumint el destí amb la serenor que dona l’edat avançada. Porta un bigotet molt fi sobre el llavi, en realitat són gairebé quatre pèls supervivients d’una altra època. No ha deixat de mirar per la finestra. No sé on va i si algú l’espera en el seu destí però tinc la sensació que mira amb il·lusió, potser fins i tot, amb esperança.

A Chan Sen, la noia que hi havia davant seu ha baixat i ell m’ha fet l’amable oferiment que m’assegués al seu davant per poder estar més a prop de la finestra. Fa molta calor i l’airet que va entrant és agradable. M’ha somrigut, sense ni una dent, però amb un somriure franc i afectuós, com si jo fos la seva neta. Podria ser el meu avi. Em mira i es deu pensar que sóc una altra noia enganxada al telèfon. Li retorno el somriure i el miro amb la mateixa dolçor amb la que ell m’ha ofert el seient. No s’imaginarà mai que aquesta dona que té al davant està escrivint sobre ell. No sabrà que intento captar el moment i posar-lo per escrit per recordar-lo i rellegir-lo amb tendresa. M’agradaria poder explicar-li, però desprès de cinc dies encara no sé ni una paraula de tailandès, tot i que aquest país m’està fent tornar a creure en la bondat de la mirada, el respecte a l’altre i la calidesa dels somriures.

Podria ser el meu avi, sí. Té unes mans com les d’ell: ben marcades per la feina, venoses, amb uns ossos sortits i unes ungles dures. Porta uns tatuatges que semblen proteccions budistes i que gairebé no se li distingeixen amb el color torrat de la pell. Ha tret tabac de la bossa i un tros de paper. No era paper de fumar, només un petit tall de paper blanc i amb un gir de dits ben estudiat s’ha fet una cigarreta sense ni adonar-me. Les vegades que haurà fet aquest gest! Em torna a mirar i em comenta gesticulant que surt a fumar i el tren arranca abans de que el senyor Whan Pro, hagi ocupat el seu seient. Miro la bossa que ha deixat deserta davant meu i espero que aparegui aviat. Torna desseguida i sembla més cansat que quan m’he assegut al seu costat. Quan he començat a escriure, respirava una il·lusió serena i calmada, ara ja es mou incòmode i mira el rellotge daurat vàries vegades seguides. Sembla impacient.

Recolzo el cap a la finestra. Estic cansada i necessito un moment de calma enmig d’aquest viatge. Tanco els ulls dos segons i quan els obro, l’observo amb la mirada perduda recolzat a la finestra que compartim. Ha posat una mà a l’ampit i ha recolzat la seva galta esquerra en el dors de la mà. Mira a l’infinit, al no-res, amb els ulls vidriosos deixant-se portar pel simple moviment del tren. El vent juganer li mou els cabells i fa que hagi de mig tancar els ulls. A vegades ens creuem les mirades, amb la complicitat de compartir seient, viatge i sobre tot, aquesta finestra que és la porta oberta al món. Em pregunta on vaig i li ensenyo l’adreça de l’hotel perquè ni recordo el nom del poble. A l’adreça hi ha la imatge del Buda i m’ensenya que el porta penjat del coll, com a senyal de protecció. L’haurem d’anar a veure i asseure’ns a pensar en aquest senyor que, durant un trajecte ha despertat en mi alguna cosa familiar. Sí, podria ser el meu avi, té alguna cosa que em recorda a ell, però simplement som dos desconeguts compartint mirades, gestos i somriures per fer el trajecte una mica més agradable. Potser d’això es tracta la vida.