Melodia d'adéu

— Et puc dir mama?

Ell em va escollir. Més enllà de la meva relació amb el seu pare, ell em va escollir. Vaig conèixer a en Marc i a la Júlia quan ells tenien vuit i deu anys. En Miquel no ho veia massa clar. No era la primera parella que havia portat a casa després del divorci i no volia que els nens ho tornessin a passar malament. Potser va ser fruit de la casualitat, però un dia, sense voler ens vam trobar per carrer i després la relació va ser fluïda. Sense més.

— Tu ja en tens una.

— Ja! Però és que jo també t’estimo a tu.

— I jo. Ja ho saps.

MAMA. Aquestes paraules corren pel meu cap. Mama de qui? Què ets quan no ets mare de ningú però te’ls sents teus? On queda la relació amb la teva parella? En Miquel no vol tenir més fills. Tres anys més tard d’aquella primera trobada a la sortida de l’escola dels nens, tinc clar que no hi ha futur en la nostra relació. Diu que ja en té i jo recullo el que queda de mi en aquest pis que setmana sí i setmana no, hem compartit els quatre. 

La meva roba, les sabates i fins i tot, l’anell que em va regalar com a mostra del nostre compromís, caben en la maleta grossa que la meva veïna m’ha deixat. Quan la vaig veure, vaig veure clar que era ideal per a separacions. Grossa, gairebé com un bagul. Sense cap tipus d’ordre he anat llençant les coses. En Miquel no hi és, ha marxat de viatge per feina i els nens són amb sa mare. Com no he vist abans que això no portava enlloc? Com no em vaig adonar que en Miquel no voldria tenir un fill amb mi? 

“Fa per tu”, que deien les meves amigues. Tres anys hem estat de família perfecta. Tres anys de sentir-me part d’un projecte que no era el meu. Sortint d’hora de la feina per anar a buscar els nens a l’escola, anant a les festes d’aniversari dels seus amics, consolant a la Júlia perquè s’havia enfadat amb la Laia o a en Marc perquè no li sortien les matemàtiques. Tres anys de fer sopars de verdura i peix, tot i saber que seria un problema i tres anys de deixar de viatjar tan sovint perquè els estius els hem passat al poble. I no eren sacrificis, han estat tres anys de felicitat absoluta. Però deixar passar el temps sense prendre decisions de futur, ha anat matant la nostra relació, tal i com si fos una gotera que, gota a gota, acaba omplint la galleda que evita que tota l’aigua es vessi.

Mentre recullo, el canari canta. No ha dit ni mu en tres anys, però avui xiula una trista melodia, com si s’estigués acomiadant de mi. Me’l podria endur a casa els meus pares. De fet, me’l van regalar els nens a mi, però els encanta. Em sembla sentir les seves veus arribant a casa:

— Pitu! Pitu! Com has passat el dia?

Se’m fa un nus a la gola només de recordar com molestaven al pobre ocell tot rodejant la gàbia, les seves ganes de conèixer la vida i la seva manera d’estimar-me. No he pensat com els hi diré. Haurà de ser en Miquel, de fet, és ell el seu pare. Però no vull pensar en no veure’ls mai més. Són els meus nens, només els he tingut a ells i no sé com dir’ls-hi que segurament no ens veurem mai més perquè en realitat només era la parella del seu pare. Només.

Necessito asseure’m. No sé si podré ser prou valenta. I si renuncio a ser mare i segueixo amb la vida amb aquests dos petits? Són tan especials… M’adono que arribarà un moment que hauré de parlar amb ells, però ara mateix no puc.

Amb els ulls tancats em sembla estar una mica més còmoda. M’apreto la templa amb força per intentar relaxar-me i treure’m el mal de cap que m’està fent més difícil, si és possible, el moment que estic vivint. Sona “Shallow” i no podria ser millor cançó per tot el que estic sentint. Jo més Lady Gaga que mai i en Miquel com si fos el Bradley Cooper més decadent. No ha estat una relació superficial, com diu la cançó, i per això ploro, i m’adono que ploro perquè no vull marxar. M’estimo a en Miquel i als seus fills, però no vull renunciar a ser mare i no puc seguir així. “En Miquel és un home fantàstic”, em dic per trobar en mi un motiu per quedar-me al seu costat. Què farà quan torni i trobi la casa buida? I sé, que no està passant el seu millor moment: massa feina, problemes familiars i jo que moltes vegades li faig pressió sobre el que desitjo i reclamo el meu lloc en aquesta família. Però no ha fet res. Res de res.

Quan vaig conèixer a en Miquel, ja sabia que tenia fills, però per a mi, si en volia tenir més, no era cap problema. Era un home divertit, amb una mirada viva i atrevida que m’observava amb una barreja de desig i de curiositat. Semblava un home en la recerca de la felicitat i que s’anava a menjar el món. Tres anys després, la seva barba ha crescut al ritme de la seva desídia. Ja no em mira amb admiració, ni em fa riure amb les seves bromes absurdes, ni em fa sentir la dona més especial. No pot fer res més i a vegades, no fer res, fa més dolor. No em vol mal, segueixo creient que m’estima, però no vol tenir cap fill amb mi i no vol ni parlar-ne i els anys passen amb ell ignorant la meva petició. I ha passat, així, com si fos l’última gota que cau suïcida, ràpida, sense saber on va a parar. 

Sento que m’he discutit massa amb ell, que he intentat parlar-ne masses vegades i que sobretot, m’he barallat massa amb mi mateixa; intentant decidir si volia tenir fills, si em quedava al seu costat, si en Miquel volia. Moltes preguntes que només he trobat resposta en mi mateixa i en la decisió que he pres i que ara estic duent a terme. I si m’espero a demà i ho parlem amb en Miquel? No. Ho hem parlat moltes vegades. Intento convènce’m que no marxo sense dir-li res perquè sóc una covarda. En realitat, estic cansada i em sento atrapada i quan em sento engabiada, necessito trobar la meva llibertat. Com si ara deixés anar els tres anys que ens han acompanyat.

M’agradaria que en Miquel i, sobretot, els nens, sapiguessin que no m’arrepenteixo de la nostra vida en comú. Tenir aquesta família durant aquest temps m’ha fet feliç, però haig de trobar el meu camí i necessito sentir que ell també es vol quedar al meu costat… una mica més de compromís. Ens haviem de casar, ho veig en l’anell que llueix a la meva mà. Em molesta, m’està lligant a ell. Més enllà de la joia, necessito sentir que el castell, la vida en comú, l’estem construint entre els dos i que jo també puc complir els meus somnis. Me’l trec i el deixo a la seva tauleta de nit, al costat de la fotografia que tenim els quatre d’un dia que vam anar d’excusió a Ripoll. Tanco la maleta, la porta i em sembla sentir de lluny, com la veu del meu canari calla de cop.