"Cartró-pedra"

- Somriu.

- No vull… No puc…

- Vinga, no m’agrada veure’t així!

- I com vols que estigui? Digues.

I vaig girar la cara perquè estava endafada i trista. Molt trista. No sé perquè havia accedit a visitar la ciutat de la seva mà. Hagués hagut de marxar amb les altres noies i fer veure que podria gaudir fins i tot, de la hipocresia de Las Vegas. Però no vaig poder dir-li que no, només quedava una setmana de viatge i recordo que volia passar el màxim de temps al seu costat.

- Per què has vingut? Vull dir que jo vull que siguis aquí… però per què no has marxat amb les noies?

- Vols que marxi? No em vull enfadar, Marc.- I em vaig obligar a tenir una sensació de control per no muntar el numeret al mig del llac que fa de porta de l’hotel Bellagio. Quina sort que les famoses fonts no estaven en funcionament. Potser haguessin pogut ser el ritme dels meus sentiments, amunt i avall. Totalment inestables i en el fons, tristos.

- No vull que marxis. Et vull fer una foto. Estàs molt maca, com sempre.

- Maca? Vols que em tregui les ulleres i vegis la realitat?. - I és que els meus ulls abatuts s’amagaven darrera dels vidres més grans que havia pogut trobar, aquells que deien estil aviador i que m’ocupaven bona part del rostre.

En Marc em va abraçar i em va embolcallar amb la seva olor. El vaig respirar enfonsant el nas en el seu coll. Tornar a sentir la calidesa dels seus braços va ser reconfortant i això que tenia calor. A Las Vegas fa aquell tipus de calor que ofega, que es queda al pit, que t’aplana, com si el sol pesant caigués damunt teu, perquè cap núvol pot protegir-te d’aquest nefast desenllaç.

Durant tot el viatge havíem compartit motxilla, però aquell dia d’agost de 2014, vaig carregar la meva bossa vella, com a símbol del nostre trencament. La motxilla era autonomia, era no necessitar-lo, era fer el meu camí. Però em molestava, estava massa atrotinada i trencada i el color vermell no combinava gens amb la meva samarreta blava celestial. 

Al matí ho havia escollit tot amb cura. La samarreta s’encaixava a la perfecció en els meus malucs, però queia a l’espatlla, deixant al descobert de manera casual i sensual, un tros de la meva pell i els tirants del sostenidor. Blanc, a conjunt amb el dibuix de mandala que decorava la zona del meu ventre. De totes maneres, carregar la meva motxilla, havia fet que el detall picantó i descarat quedés tapat per la cinta ronyosa que cobria les meves espatlles. Com tampoc es veia el dibuix de la samarreta que es desdibuixava al darrera de la petita bossa colorida que duia creuada. És la bossa dels viatges. Vella igual que la motxilla. Havia intentat impresionar-lo però els meus complements demostraven una decadència. La meva. La nostra. La del Marc i meva.

- Si m’has de fer la foto que sigui aquí, a l’ombra. Tinc molta calor.

- Ara anirem a dins. Hi ha aire.- Però m’ho deia sense separar-nos, com si nosaltres no ens donéssim calor.

La nit abans havíem sortit a sopar. Ens havíem arreglat amb el que havíem trobat a la maleta. Quan en Marc m’esperava al vestíbul de l’hotel Luxor, al mig de la piràmide, em va somriure fent-me sentir la noia més maca de tot Las Vegas. Qui m’havia de dir que hores més tard estaríem així? Perquè al mig del sopar romàntic, mentre la flama que hi havia entre els dos dansava i envoltats de decoració que simulava una selva tropical, em va confessar que hi havia una altra persona.

És Las Vegas la millor ciutat per confessar a algú que està coneixent a dues persones alhora? I quedava més d’una setmana de viatge. Què havia de fer? Així que al matí següent, em vaig llevar amb tota la dignitat que vaig poder. Vaig tapar les bosses fosques que envoltaven els meus ulls amb corrector i maquillatge i vaig intentar recuperar ni que fos un bri de la il·lusió que havia il·luminat la meva vida en els últims mesos. I ho vaig fer, vaig acceptar que ell em fes de guia de la ciutat.

Quan ens vem desfer de l’abraçada còmoda i que ens va tranquil·litzar a tots dos, em va fer un petó al front. Es diu, se sap, però fins que no t’hi trobes, no saps que un petó al front en una parella és un presagi de que alguna cosa va malament. Vaig notar els seus llavis com si fos un cop de martell clavant un clau entre els meus ulls. Ell es va separar de mi per tornar a fer un intent de retratar-me i jo vaig descansar l’esquena a la balustrada d’estil italià que abraçava al llac. La motxilla em va molestar i finalment només hi vaig poder recolzar un maluc amb el gest de deixar tot el pes sobre aquella espècie de barana creada per a l’ocasió. 

- Somriu. Estàs més maca quan rius.

A mi em va semblar que ell no volia sentir-se més temps culpable de la meva tristor. Vaig somriure molt obligadament. Ell va mirar el resultat de la fotografia, allà al mig palplantada, amb el meu intent de felicitat forçada. El llac turquesa i calmat a la meva esquena, alguns dels edificis d’estil mediterrani esgrogeïts a l’altra banda i gairebé coronant-me com una aurèola metalitzada, la High Roller, la nòria més alta de tota la ciutat. La imatge deuria de ser més que desastrosa.

- Va, dona, una mica més.

I sense més, vaig aixecar els braços, amb un gest burleta, col·locant els palmells oberts a banda i banda de la meva cara i juganera, però amb ganes de que la comèdia també acabés, li vaig treure la llengua. La broma del meu gest em va fer sentir estranya, tot plegat era massa grotesc. Però en Marc va somriure, per primera vegada, de manera natural.

- M’agrada, és molt tu.

No me la va deixar veure i em va agafar de la mà per portar-me a l’interior de l’hotel, on vaig deixar de veure el cel clar a conjunt amb la meva samarreta i els arbres de l’estany.

- Això és "cartró-pedra".- Va repetir la broma que fèiem quan entràvem a cada un dels hotels i amb els artells picava uns copets suaus que sonaven a buit.

Vaig repetir la seva acció somrient i deixant a fora la tristesa, amb la calor i la suor. M’hagués hagut d’adonar que el que era fictici, irreal, construit d’una il·lusió, no era només aquella ciutat edificada al mig del no-res, com si fos un parc temàtic. Realment, el que va ser com un castell de cartes, com una aposta a un mal número, era la nostra relació.