La perla de l'Índic

Des de que ens vam conèixer amb l’Albert que li he insistit que podríem fer un viatge a l’Àsia. He pensat en aquest viatge a Sri Lanka amb molta il·lusió. Fa cinc anys que estem casats i molts amics nostres ens han recomanat que hi anem. “La perla de l’Índic” han dit. L’Albert estava molt reticent perquè es cansa molt en els viatges llargs, però al final, entre tots, l’hem convençut.

Vàrem buscar diferents opcions. Fa temps que li dic a l’Albert que m’agradaria que féssim un viatge per compte nostre, sense agència i amb una maleta carregada de ganes d’obtenir noves experiències. A l’Albert li ha semblat que Sri Lanka no seria l’opció més segura.

-Caterina, bitxo, han estat en una guerra civil fins fa deu anys i amb la proximitat de la Índia, segur que hi ha molta misèria.

I aquí estem, en un bus molt petit on gairebé no m’hi caben les cames. Viatja amb nosaltres una pintora rossa que es diu Lorena i que no parla res d’anglès. Així que l’Albert amb paciència li va traduint tot allò que el guia amb molta gràcia va explicant. Té una pell brillant, fosca, que sembla suau i un somriure franc i ampli. Fa moltes bromes, suposo que per fer-nos el viatge més agradable.

-Trobo que és guapo en Suren.- Ha estat com si els meus pensaments vinguessin a la meva boca sense més.

-Et deu semblar exòtic.

He sentit com la Rosa i el seu marit Pablo, discutien baixet perquè la Rosa estava cansada de veure Budhes i en Pablo, amant de la fotografia es quedava força més temps per obtenir la llum perfecta i poder capturar l’originalitat del moment. Si més no, ells discuteixen.

-Ho sents? La Rosa s’està queixant del seu marit que no para de fer fotos. 

-Jo no els sento, reina.

-No? Jo sí. Si cada cop estan pujant més el volum de veu…- Se’m barreja un sentiment d’enyorança i enveja cap a la parella.

-Ell és un artista, un bon fotògraf.

Avui hem visitat Sigiriya. És una roca immensa al bell mig del no res. Un dels reis de l’antiguitat del país, s’hi va construir un palau, tant a dalt com a baix i ara és un lloc de pregrinatge i de visita obligada sobretot en els dies festius. Avui hi havia molta gent i feia molta calor. La pujada des de la porta del lleó ha estat força escarpada i gairebé em marejo de la calor.

-Quina pujada més dura, però com ha valgut la pena veure les vistes des de dalt de tot.

-Quan tornem estaria bé que, a part de pagar-lo, anessis al gimnàs.

-M’ha agradat molt veure la bellesa de l’extenció de terreny.

-I a mi trobar-me encara en forma com per pujar.

L’autobús ha frenat de cop. En Suren ha començat a cridar que a la nostra dreta, podríem veure “some elephants”. L’Albert s’ha apropat molt a mi per mirar des de la finestra. M’ha posat la mà a la cuixa i m’ha fet un petó.

-És fantàstic poder veure’ls en llibertat.- I li he fet un petó més llarg amb l’emoció del moment.

-I tant vida! Per això hem vingut, que si no, haguéssim comprat l’entrada al zoo.

-Com ets!.- He bufat i he girat el cap, per evitar veure l’expressió del seu rostre sobre com havia sigut de pragmàtic i irònic.

Ell ha tornat a a posar la mà a la meva cuixa.

-Albert, la mà a la cuixa dues vegades en tan poc temps? Què busques res?- li he xiuxiuejat a l’orella amb veu divertida.

-Cati, que estàs juganera?

-Que no en tens ganes? Una mica d’emoció i de joc…

-Aquí no, si us plau.

Ell s’ha desfet de mi, tot movent el braç lleugerament. Només em queda tornar a girar el cap i mirar per la finestra. Anem en direcció a Kandy, on hi ha una dent de Budha i on es pot demanar qualsevol desig. Potser tinc clar el que demanaré: el mateix que vaig demanar a Skanda-Murukan fa dos dies. Em va semblar un temple preciós i únic, perquè la barreja de musulmans, budistes i hinduistes fent ofrenes i amb els rituals de dansa, ho feia tot especial. Encara ho recordo i se’m posen els pèls de punta.

-Què vas demanar l’altre dia al temple?

-Quin temple?

-Aquell que vam comprar fruita i la vam repartir després de beneir-la.

-On vas ballar?

-Sí.

Vaig ballar, vaig deixar-me anar al ritme dels tambors. Em vaig sentir lliure seguint la comparsa que entrava al temple. Tanco els ulls i recordo la sensació. Llibertat. M’aixecava els cabells i movia les caderes mentre donava voltes i més voltes. Frenesí. Bogeria. Ganes de viure.

I l’Albert seguia sense respondre’m i quan he obert els ulls, me l’he mirat encara amb la brillantor pròpia de recordar la sensació de plenitud.

-Albert?

-Què?

-Que, què vas demanar?

-Res guapa, et vaig veure molt feliç. Veure’t així sempre. Potser un fill.

-Què?.- No m’ho podia creure. L’Albert mai havia volgut ser pare i jo sempre insistia.

-Ho fas per complaure’m, no?

-Clar vida. Et vaig veure tant concentrada fent l’ofrena que vaig estar segur que era el que desitjaves.

-Oh! Gràcies. Vaig demanar ser feliç.- Ell no ha preguntat, jo li he dit directament. Com sempre.

-I un fillet et farà feliç bonica. Ho sé.

Feliç? Un fill? Feliç em faria poder sortir d’aquest autocar per poder respirar. 

-Un fill no és l’únic que em pot fer feliç. -Em venen ganes de cridar, de sacsejar els braços-. Albert, mira’m.

Ell s’ha girat i ha inclinat el cap. He tingut la sensació que no m’entenia. Com sempre. 

-Què vols?

-M’escoltes? Em mires? Em sents? Em toques?

-Clar. No sé a què ve tot això. 

-Em sento atrapada. Tinc moltes ganes de tenir experiències, de viure, de ballar. I tu?

-Ja saps que ets la meva vida, que ho donaria tot perquè fossis feliç. T’estimo Caterina.

-A mi em sembla que per ser feliç, necessito un canvi.

I m’he girat cap a la finestra pensant en la meva pregària del temple.