Punt i seguit

Es van trobar, com sempre, a l’hora de berenar. A aquella hora màgica quan no pots quedar a dinar i també estàs massa ocupada com per sopar, però trobes una estoneta per trobar-te. L’última vegada que s’havien vist, havien plorat abraçades. Aquest cop les dues sabien que no els cauria cap llàgrima. No eren de comiats, eren de ser-hi i el fet que la Rosa marxés lluny per una bona temporada, no canviaria res dels seus sentiments. Ja s’havien dit tots els “et trobaré a faltar”, “pilla wifi quan puguis”, “dóna senyals tan aviat com sigui possible” i “tu explica’m tots els canvis de la teva vida”. Ara només els quedava gaudir d’una estoneta juntes, com si fos l’últim vestigi de rutina que els hi quedava. Mirar-se als ulls, explicar-se totes les batalles, amb pressa per xerrar i per posar-se al dia, però amb ganes d’assaborir aquesta última estona juntes, si més no en una llarga temporada. 

La Rosa i l’Esther s’havien fet amigues feia uns tres anys i per aquelles coses màgiques de la vida, des del primer moment, ja van saber que s’entendrien. Potser perquè la Rosa era molt valenta, sincera i emprenedora o perquè l’Esther era sensible i juganera. Sobre tot, perquè tenien una manera comú d’entendre la vida i així, berenar rere berenar, el món passava a ser un lloc millor per ser-hi.

Van escollir una cafeteria maca, amb decoració exquisida, d’aquells llocs per restar-hi. Les pissarres amb lletres boniques on s’anunciaven aliments més que saludables i el terra de la rajola que s’havia posat tant de moda. L’Esther en tenia a casa, però sota del parquet. Sempre que anava a un lloc així, el fotografiava. Segurament pel fet de recordar un passat que existia en el seu pis.

No van poder evitar agafar-se un parell de sucs ben grans, d’aquells que estan fets amb molts ingredients, d’aquells que te’ls beus amb els ulls, perquè tenen un color viu, natural. Eren taronja i vermell. Així, sense més. Eren elles dues assegudes cada una darrera del seu suc. Trobant la simplicitat del moment, l’essència. I van parlar, molt i de molts temes: del passat, del present, del futur, d’homes, de canvis, de viatges o segurament de res, però de tot en general. Com si col·loquessin un bon punt i seguit a la narració de les seves vides: explicar-s’ho tot per tornar a tenir espai i reomplir-lo de vivències i experiències que s’enviarien per mòbil amb rapidesa.

Ambdues necessitaven aquesta estona de compartir i com altres vegades, la van allargar, tot passejant. Poques coses els agradava més que deixar passar el temps descobrint nous racons del barri. Alguna vegada acabaven prop d’aquelles cases amb pati que trobaven tant encantadores i s’inventaven històries de qui podia viure-hi a dins. La seva manera comú de veure la vida també feia que tinguessin aquestes idees curioses i trapelles i formar part de la vida dels habitants d’aquells indrets, ni que fos per un moment. Còmplices, entenent-se amb una sola mirada i una rialla. 

I quan el passeig es va acabar i quan ja no tenien més temps per a elles. Es van abraçar.

• T’anirà bé. - va dir l’Esther.
• I a tu. És que et veig molt bé.
• I jo a tu.

I aquest cop, ja no calia plorar perquè ho sabien. Aniria bé.