Plou

Plou i aquí quan plou, plou molt. Tal i com si fos un rebuscat embarbussament. I quan això passa, la cortina de pluja pot agafar-te en qualsevol lloc, com per exemple avui, comprant fruita. 

M’he atrevit a escollir jo la papaia per demà esmorzar - la Charlotte ha marxat just fa una estona i algú l’havia de triar. No és només per aquest fet quotidià, però a l’ambient hi ha un aire estrany que diu que la trobarem a faltar. I plou i això fa que els comiats siguin com més evidents. L’aigua caient em recorda les llàgrimes i l’absència de sol, a la tristor. Plou i tots ens hem anat confessant, explicant allò que ens ha mogut per estar aquí o qui voldríem que compartís aquesta experiència amb nosaltres. Desitjos, confessions i llargues converses omplen aquestes tardes de pluja en les què a vegades, no es pot fer res més que compartir. Al final, el que dóna la pluja és aquesta dolça sensació d’intimitat que permet entendre’ns parlant amb el cor.

A la fruiteria ens hem parat una estona, jo orgullosa de la meva compra i amb ganes de seguir confessant-nos. Ganes d’entendre les altres històries i algunes fins i tot, de fer-les meves i que em toquin de debò i em remoguin. A vegades, no m’agradaria, però les històries dels altres fan que alguna espineta al meu interior es posi en funcionament i més, si plou i estàs lluny de tot. I quan això ha passat, quan he començat a pensar què passarà amb mi un cop me’n vagi de Panamà i he sentit la sensació de buit, de tristesa o fins i tot, de por, he començat a caminar sota la pluja. Amb decisió, però sense pressa. Elles m’han seguit xerrant i explicant-se la vida. Jo he callat i he fet servir l’aigua, en aquest cas la pluja, com a moment de neteja, purificador. He aixecat el cap, com si volgués mirar la pluja i he respirat. L’olor de la terra mullada és d’aquelles sensacions que em fan sentir bé. Tancar els ulls i ser feliç. I quan per fi, he trobat el moment en el què he somrigut, m’he girat amb cara juganera i posant el peu en un bassal, les he esquitxat. Hem rigut perquè ja no anava d’aquí. L’estona de camí ens havia mullat tant que jugar una mica com a nenes petites amb botes d’aigua, ens feia sentir vives i felices. I sobre tot, gaudir de les dues cares de la pluja i decidir, que ja que havíem arribat fins aquí, calia seguir jugant amb un somriure.