Chame

Necessito compartir-ho. Amb tu. Enviar-te fotos, que em preguntis si sóc feliç i dir-te que sí, que  molt. Trobar-te a faltar, però deixar-ho en un segon pla i assaborir cada moment dels que estic vivint. Estirar-me a una “hamaca”, amb les cames creuades i balancejar-me per poder aconseguir una mica de brisa i així, poder viure amb aquesta calor insuportable. I dir-te que he trobat un altre lloc al món més enllà que la teva abraçada. I que se’m noti que visc amb dues trenes mal fetes, uns pantalons llargs i amples i unes “ojeras” sota els ulls que fa massa temps que intento tapar amb maquillatge i que aquí ningú veu. Segurament perquè la brillantor dels meus ulls i el meu somriure permanent les amaguen. I em dutxo amb aigua freda, una cosa de les que més odïo i comparteixo habitació i no puc dormir pels sorolls de les companyes, que en dos dies ja són amigues. I dormo al costat d’una finestra i no tinc por de que em passi res i sento els galls que criden des de les 4 del matí i no puc dormir, però no m’enfado, els escolto atenta perquè mai m’havien despertat els sorolls dels animals i en realitat, m’és igual. La llitera és incòmoda , però no tinc mal d’esquena i no he sabut col·locar una mosquitera i em cau a la cara i si em giro molt, m’embolico.

El cert és que podria posar totes les experiències del dia a dia que fan que visqui amb incomoditats, enmig de fets intolerables a Barcelona i que farien queixar-me, rondinar i en alguns casos, indignar-me. Però no sento res d’això. Només han passat dos dies i em sembla que hagi estat aquí tota la vida. Algun cop, quan he conegut algú, he sabut que ens faríem amics ràpidament. Aquestes són coses que se saben del cert o com enamorar-se a primera vista. És un cop al pit, una certesa. No m’havia passat mai amb els llocs. Tinc una estranya sensació plaent entre la diferència i la comoditat. Només fa dos dies que visc en aquesta rutina i em sembla que ho he fet sempre. 

Necessito compartir aquest sentiment d’estar a gust, o més ben dit, d’estar bé. Si em preguntes t’explicaré el meu dia a dia que ja s’ha convertit en rutina. Et diré que no he aconseguit dormir fins les 6 i que em desperto i passo ben bé una hora contestant missatges. És l’hora que em va bé per poder xerrar amb tu tranquil·lament. A les 7 del matí ja som a l’escola i la mestra, que està embarassada, no ens dóna molta informació dels nens que anem agafant, però després de dos dies ja els estic agafant estima. Et diré que en Carlos i l’Evans m’estan portant pel camí de l’amargura però que venen tant contents a la classe, que em fan feliç. Que en Juan m’ha dit que no vol agafar-me carinyo perquè l’altra voluntària va marxar i la va trobar molt a faltar i que en Derek està aprenent molt i és molt bon nen. I que quan marxem a les 12 i veig les parets de la classe, com estan quedant de boniques, em sento molt orgullosa del projecte. I si tinc temps, m’assec a la porta de la classe i miro el pati, d’herba i veig les classes en un sol pis, com unes casetes i totes donen a l’exterior. Els nens van amb uniforme i em diuen “señorita” i en tracten de vostè. També et diré que en Carlos i en Jonathan em venen a buscar a la tarda per jugar i que no paren quiets, però que s’asseuen al meu costat i recolzen el cap a la meva falda i estan tranquils. Tots aquests i molts altres, són els meus companys petits d’aventures grans, però que estic molt orgullosa de Mrs. Winter que ho està fent molt bé amb els infants i que sembla que sempre s’hagi dedicat a fer de mestra. Que la Charlotte m’ha ensenyat a pelar tot de delicioses fruites tropicals que esmorzem cada matí i que tenim una líder basca que em canta “Los Chichos” però m’ensenya les diferents pronunciés de la “zeta” basca. Que em menjo molts hirukoas de l’altra basca que des del primer moment, ja vaig saber que faríem bones migues i jo, la desperto per les nits per compensar. Que en Jei Ci, té nom de rapero americà però que ell és més de chirigotas i ens deleita amb el seu humor de Cadis i l’Eloi no vol ni que l’anomeni i la Paula que llueix el color lila en els seus cabells. I que en definitiva, convivim amb comunitat en tots nivells i estem fent que això sigui una experiència en família.

I sí, si m’envies un missatge preguntant-me què tal tot, et diré que sóc feliç. Molt. I que sí, que em fa molta mandra tornar.